divendres, 5 de maig de 2017

Poetes d'avui: Maria Dolors Coll Magrí





















Maria Dolors Coll Magrí

Nascuda a Almenar (Lleida). Professora de llengua i literatura. Lectora a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan, a Polònia (1989-1992). Finalista dels premis literaris Rosa Leveroni (1981) amb el poemari posttitulat Però Venus no ho sap, i Marià Manent (2001) amb Mals pensaments i altres animals de companyia. Ha publicat els llibres de poesia Rés a mida (2000) i Niu en blanc (2002) a Pagès Editors. En Sordina (2014) Meteora. Viu a Sant Cugat del Vallès (Barcelona).

Poema XIX (Rostoll)

Us porto encallats a l’extrem de la tràquea,
Just abans que es bifurqui en els bronquis.

Allà baix on la meua trena
rossa,
inacabable
escala,
no
arriba.

Tant se me’n ressent l’alè, el braç
que des de la laringe en va us allargo,
la mà ramificada
en bronquíols, els bronquíols.

Com podrà l’oxigen en un nou
impuls destravar-vos,
si a la sang li’n falta?

Des del nostre punt de vista, aquest poema és el que millor expressa el sentiment de l’autora en escriure el seu llibre possiblement fonamental, Rostoll. El tema no és altre que el dolor i la incapacitat a l’hora de superar la pèrdua dels seus pares. No és un dolor abstracte ni una simple projecció literària del dol el que fixen les imatges intenses del poemari, sinó que ens parla d’un dolor físic, gairebé orgànic, intestinal, del qual no es possible desprendre-se’n, tot i que sí absorbir-lo per mitjà del procés del dol que en representa l’escriptura. Porta els seus pares a la sang. El poema transmet desesperació: el dolor queda encallat a la tràquea, no el pot expulsar.

Autores: Katherine Ríos i Dana Simedroni